Nadal és neu

De matinada la neu
cobrirà la ciutat
i nosaltres dormint,
somniarem dolçament
un paisatge feliç
i cridòria d'infants
trafegant als carrers
de l'hivern lluminós.
Ens sorprendrà tot silenciós
el noste pas
damunt del blanc.
I una tendra escalfor
ens envoltarà el cor,
Nadal és neu, Pare Noel.

Buscant

Hem anat a cercar els mars del Nord
Hem explorat els deserts, del Sud
Fins arribar a tocar el cel, als cims més alts
I hem baixat fins a l'infern, hem vist llocs foscos.

Busquem aires nous i un Sol brillant,
caminant descalços, sentint-nos purs,
i hem anat tant lluny que hem oblidat el que estàvem buscant,
potser ho tenim davant.

Creus que tot està perdut?
Pots tancar els ulls
Si vols podem marxar ben lluny, on tot és mes viu
ha sortit la reina del bosc encantat,
s'ha posat el vestit llarg, aquell per anar a ballar
I els cops venien des del campanar,
i els soldats obren les cartes que els hi han arribat

Busquem aires nous i un Sol brillant,
caminant descalços, sentint-nos purs,
i hem anat tant lluny que hem oblidat el que estàvem buscant,
potser ho tenim davant.

Hem despertat el drac que viu amagat,
I ara que vola contra núvols, sap que l'estem mirant
les coses bones tornaran a passar,
les muralles són altes i fortes com gegants.

Busquem aires nous i un Sol brillant,
caminant descalços, sentint-nos purs,
serem molt més forts, si avancem junts,
seguirem els passos cap a un futur.

Busquem aires nous i un Sol brillant,
caminant descalços, sentint-nos purs,
i anirem tant lluny que oblidarem el que estàvem buscant,
potser ho tenim davant.

Cel salat

Trossos de paper,
ballen a través de l'aire blanc.
Al cel dolç.
Com menjar de peix,
dins el gran aquàrium, dins un got.
Al cel dolç.
Digue'ls-hi que creuin els dits.
Perquè així no parin de ballar amb la pluja.
Perquè així no parin de ballar amb els núvols.
Un paper ha caigut i els altres dubten.
Dos papers també i els altres tremolen.
L'aire ja no és tant blanc,
es desmunta el decorat...
Un peix de lavabo es menja el decorat
i el cel es torna salat com el mar
aquí no hi podem viure mai més.
La invasió dels peixos al nostre cel dolç.
No podia ser per sempre el cel un decorat.
Ja us ho vaig dir que de paper no aguantaria gaire temps.
Ha estat molt dolç, molt blanc,
Ha estat molt dolç, molt blanc.
Però ara el cel és salat
Però ara el cel és salat
Però ara el cel és salat
Un peix de lavabo es menja el decorat
i el cel es torna salat com el mar
aquí no hi podem viure mai més.
La invasió dels peixos al nostre cel dolç.
Trossos de paper,
ballen a través de l'aire blanc.
Al cel dolç.
Com menjar de peix,
dins el gran aquàrium, dins un got.
Al cel dolç.

No t'estim

Fes-te s'ase o sa llesta com sempre,
Com si res fos amb tu,
Només penses en anar de festa,
I no fer mai res per ningú.

Fes-te, fes-te ben neta la consciencia,
Si és que encara en tens en algun racó,
Si fossis del meu amor la reina
Jo seria el teu peó.

Ja fa temps, ja fa temps que tot et molesta,
Abarallada amb tot el món,
Si cada dia hi ha una tempesta,
Ressaca des del fons del teu cor.
No t'estim...T'ho has guanyat.

Buida, que no tens al cap més que cendra,
Res que sigui autèntic i de valor,
Sa teua imatge és tan perfecte
Com lo lleig que hi ha a l'interior.

Com voldria que no fossis tan superficial,
Ni tan de broma, ni tant del material,
Ni tanta xarxa ni televisió,
Tens el cervell com un ciuró.

Ja fa temps, ja fa temps que tot et molesta,
Abarallada amb tot el món,
Si cada dia hi ha una tempesta,
Ressaca des del fons del teu cor.
No t'estim...Tu has guanyat.

Bombolles

Des del fons del mar
colgat de blau
respiro amb aire teu.

I quan vull parlar
fabrico a raig
bombolles d'aiguaneu.

I tot i el vent i el fred
i aquest temps tan esquerp,
vull repartir prospectes a la gent que no ho entén.

I tot i el cor de veus
que em colguen de retrets,
faré com si plogués fent sempre coses noves:
beure vi, menjar a des-hores,
decorar-me el cap amb mil cançons.

Des del blanc del cel
m'espolso el gel
que em creix a sota els peus.

I en un reservat,
t'escric postals
llepant-te en els segells.

I, tot i aquest hivern
que ens vol gelar la pell,
proposo que fumats ens expliquem les pors rient.

I, encara que el govern
ens miri malament,
tinc ganes d'explicar-te en cada mot que parlo,
fer-te lloc en el meu carro,
plantar cara i derrotar els dolents.

La presó del rei de França

Ja partí el rei de França
un dilluns al de matí.

Va partir per prendre Espanya
i els espanyols bé l'han pris.

Ja partí el rei de França
un dilluns al de matí.

Posant-lo en presó molt fosca
on no es coneix dia i nit.

Treu el cap per la finestra
i un passatger veu venir.

Posant-lo en presó molt fosca
on no es coneix dia i nit.

Digueu-li a la meva esposa
que en vingui a treure d'aquí;

Si no hi ha prou diner a França
que vagin a Sant Denís.

Digueu-li a la meva esposa
que en vingui a treure d'aquí;

Que venguin la conxa d'or,
que es venguin la flor de lis.

Si no hi ha prou diner en bossa
que vagin a Sant Patrís.

Que venguin la conxa d'or,
que es venguin la flor de lis.

Una cosa

He vist el rostre de la lluna, asserenant el fosc al meu costat.
He vist el bru, el verd color de blat,
arran els ulls tan calms i com cada una de les ires
del món t'han fet immune a la mirada còmplice del fat.
Deessa nua d'un jardí oblidat, que habites ara intacte entre les runes.

I ara que no estam junts et diria una cosa
i no sé per no començar.
Has romput el meu cor en mil trossos, ai dona!
tu saps com es podrà arreglar.
Ja no veig sa llum, tot em fa tanta nosa, ja va sent hora de tornar.

M'he retut a un cel estrany, guiat pel cant tribal de l'esclavatge
única sofrença del desig i si caigut el somni just al mig.
No és per lloar el misteri d'aquest dany anys per viure l'hora del miratge,
perquè el nostre amor serà com és ara, com un suau oratge...

I ara que no estam junts et diria una cosa
i no sé per no començar.
Has romput el meu cor en mil trossos, ai dona!
tu saps com es podrà arreglar.
Ja no veig sa llum, tot em fa tanta nosa, ja va sent hora de tornar.

El gran circ dels invisibles

El circ ha començat.

S'obre el teló del circ de la gran mentida
que han alçat un dia més als carrers dels oblidats,
els oblidats que es passen mitja vida naufragant,
creuant els mars de la seua soledat,
la soledat que viu de fer equilibris als carrers
sense res més que la vida que li han pres,
com aquell pres que escriu cançons d'amor a les parets
per somniar un món sense carcellers.

El circ ha començat

S'obre el teló del circ de la gran mentida
que han alçat un dia més als carrers dels silenciats,
els silenciats que engreixen les misèries de l´estat,
d'uns grans lleons, de la seua dignitat,
la dignitat que espera entre els pallassos del poder
fent malabars amb els propis sentiments,
els sentiments que es moren a les portes dels bordells,
dels domadors, dels somriures presoners.

Però a les nits dels nostres barris
han tornat a sonar
les velles cançons de guerra
que havíem oblidat.
Al Gran Circ dels Invisibles
no podrem escapar
però avui hem pres
l'humil decisió de lluitar.

El circ ha començat.

S'obre el teló del circ de la gran mentida
que han alçat un dia més als carrers dels oblidats,
els oblidats que es passen mitja vida naufragant,
creuant els mars de la seua soledat,
la soledat que viu de fer equilibris als carrers
sense res més que la vida que li han pres,
com aquell pres que escriu cançons d'amor a les parets
per somniar un món sense carcellers.

Però a les nits dels nostres barris
han tornat a sonar
les velles cançons de guerra
que havíem oblidat.
Al Gran Circ dels Invisibles
no podrem escapar
però avui hem pres
l'humil decisió de lluitar.

El circ ha començat

Volant

M'enlairo com un pardal
deixant el vèrtic reposar a terra
i quan menys era el meu pes
jo més pujava, més m'enfilava.
Se m'ha empetitit el jo
i el tot creixia entre els meus braços.
Se m'ha empetitit mon ànsia
de bracet amb ma ignorància

amunt...

Volant, volant he vist
que eren mentida les lleis dels homes.
Volant, volant he vist
que eren veritat les cançons de dones.
Volant, volant he vist
que s'esvaïa tota frontera.
Volant, volant he vist
que en la tristesa hi ha un puntet de guerra
que l'aire és la companyia
i el foc vol sabiduria
i l'aigua amaga la vida
i la terra amb la panxa crida
i al seré m'enganyo el sóc ara
i el riure i el plor són germans
i l'odi, pes mort dels grans,
dels Capgrossos fa capsigranys

amunt...

Volant, volant he vist
que eren mentida les lleis dels homes.
Volant, volant he vist
que eren veritat les cançons de dones.
Volant, volant he vist
que s'esvaïa tota frontera.
Volant, volant he vist
que en la tristesa hi ha un puntet de guerra,
que tot flota amb desig
d'acostar-se i atraure els altres
que no em passa res d'estrany,
que no li passi a una estrella llunyana,
que sóc un tresor preciós
com la sardina i la marihuana,
Que si volo amb els ulls oberts
veig un miracle aquí, en cada passa.

Amunt...

Volant, volant he vist...
Volant, volant he vist...

Que tot flota en un desig
d'acostar-se i atraure els altres,
que no em passa res d'estrany
que no li passi a una estrella llunyana,
que sóc un tresor preciós
com la sardina i la marihuana,
com l’esqueixada, com l’olivada,
com la sardina i la marihuana,
i els peix ...., de matinada
com la sardina i la marihuana,
o com la rumba i la sardana
com la sardina i la marihuana,
i com el cep, multicultor

Amunt…

La patata

Mulata!

Diu la teoria de l'evolució,
que venim dels micos,
quina aberració!

Si és evident que l'home
ve de la patata,
de la patata, de la patata.
Sembla estrafolària aquesta teoria,
però es funda en uns fets
que veiem cada dia:

Hi ha moltes patates
que estan mig grillades,
igual com els homes
ho estan a vegades,

Quan veiem que un home
té un nas que esparvera
tots diem: "Refotre, quina patatera".

Les patates velles s'arruguen de pell,
igual que tot "cristo"
quan es torna vell.

I és evident que l'home
ve de la patata,
de la patata, de la patata.

Eh! Ah!
Patata, patata, patata, patatera.

Patata, patata.

i és que la patata sempre ha sigut
ai! un assumpte molt pelut.

Eh! Patata, patata, patata, patatera.
Patata, patata.

Que ja Adam i Eva
va ser una enredada,
que no era una poma,
que era una patata ...

Eh! Patata, patata, patata, patatera.
Patata, patata.

Pren una patata i així cara a cara
mira-la amb tendresa
i digues-li, mare!

Que cada vegada que fem estofat
no ens donem compte de l'assassinat
I és que la patata és el nostre sostén
la fècula, es veu, és un gran aliment.

Per això quan et moris...
et dirà el mossèn...
In Fecula feculorum. Iah! Amén!

I és evident que l'home ve
de la patata, de la patata, de la patata
I és evident que l'home ve
de la patata,. Ai que ve de la...
patata, patata!

Festa major

Ja ha passat, tot un any sencer,
Des de aquella nit de bogeria,
Ai quants cops la recordaré,
Per tornar-hi tot ho canviaria.

No podia esperar-te més,
La impaciència per dins em menjava,
Vaig agafar el cotxe corrents,
I et vaig anar a buscar, a la teva plaça.

Vaig agafar el cotxe corrents,
I et vaig anar a buscar...

Et preguntava, des de el terrat,
Quan sortia a fumar cada vespre,
Si en un any tu hauries canviat tot,
Tu series la mateixa de sempre.

Si em deixaries jugar a pensar,
Que acabaria cada nit abraçant-te,
Per després desaparèixer,
I trobar-te més tard, als braços d'un altre.

Per després desaparèixer,
I trobar-te més tard, als braços d'un altre...

Festa major!
Ens trobarem aquells que ens trobaven,
Per veure que els anys no passen,
I si puc t'arrancaré un petó.

Festa major!
Ara feia un any que t'esperaven,
Necessitava sentir la teva màgia,
Avui per fi tindrà solució.

He voltat pobles i ciutats,
He fet vida de carretera,
M'he amagat tota la tardor,
He hivernat, fins la primavera.

Penso en tu i s'em en van els peus,
I en lloc de tu només tinc dues molles,
Jo no sé tu com ho veus,
No pots fallar, ve tota la colla.

Jo no sé tu com ho veus,
No pots fallar, ve tota la colla...

Festa major!
Ens trobarem aquells que ens trobaven,
Per veure que els anys no passen,
I si puc t'arrancaré un petó.

Festa major!
Ara feia un any que t'esperaven,
Necessitava sentir la teva màgia,
Avui el mal tindrà solució.

Jo volia tocar als Smiths

Volia ser anglès
Volia tenir unes Nike Air
Volia dir-me Mike
perquè a les pelis sonava guai

Hagués matat perquè Star Wars fos de veritat, però no
i això em va crear frustració

Jo volia haver compost el "Video killed the radio star"
i ballar en el clip de "Thriller", fent el zombi disfressat
Jo volia haver tocat amb l'E Street Band i amb els Smiths
jo volia un pis a Brooklyn i ara em sento desgraciat, és clar

Volia ser ros
Volia ser misteriós
Un artista maleït
mon pare em va dir que era massa petit

He volgut ser cada persona fascinant que he vist o he conegut
i, naturalment, no he pogut

Jo volia haver compost el "Video killed the radio star"
i ballar en el clip de "Thriller", fent el zombi disfressat
Jo volia haver tocat amb l'E Street Band i amb els Smiths
jo volia un pis a Londres i ara em sento desgraciat, és clar

Jo volia tocar a Wembley, nà de marxa per New York
creuar en moto Califòrnia cap a la posta de sol
Haver estat a Woodstock i al Live Aid i a tots els grans saraus
nà a la Haçienda a desfassar-me i veure néixer l’acid house

Jo volia ser un fatxenda amb un carisma desbordant
i tenir la veu d’en Liam i el talent del seu germà
omplir el Madison Square Garden, omplir el Royal Albert Hall,
nà de birres amb en Dylan i parlar de rock’n’roll

Jo volia haver compost el "Video killed the radio star"
i ballar en el clip de "Thriller", fent el zombi disfressat
Jo volia haver tocat amb l'E Street Band i amb els Smiths
i un estudi a San Francisco i tu ja ets feliç perquè has fet un pastís

Tu ja ets feliç perquè has fet un pastís

Fàcil · (Agre)

Tardes de pluja, roba de colors,
la teva esquena nua dins l´aigua,
dos o tres notes d´aquella cançó
que ho tornen tot
tan fàcil.

Capses de fusta, vint-i-dos petons,
nits a la fresca, una de cada,
les teves cuixes sota els meus llençols
que ho tornen tot
tan fàcil.

Tanta ressaca per tan poc alcohol,
matins de vermut i diari.
Coses menudes,
petites engrunes,
eclipsis de lluna,
tresors que et caben a la ma.

Una mirada, hores sense son,
gust de maduixa en els teus llavis,
trossos de vida sense cap valor
que ho tornen tot
tan fàcil.

Plou

Plou i a defora bufa es vent
Que me fa sentir petit
com un granet d'arena
Estic dins del llit estic ben calent
Avui ja no em mouré d'aquí.

Plou i a defora bufa es vent
Que dorm es meus sentits i
aixeca sa tempesta
I aquest "tic-i-tic"
per jo representa música i cançons...
i un bon grapat d'emocions.

Es senyal de terra humida
d'herba verda i de frescor
tornarà lo sec a donar vida
desperta't i vine:
aquest temps convida a fer l'amor.

Plou i a defora bufa es vent
jo som com un ropit
ajupit dins un ullastre
mig embadalit
escolt s'aigo caure
I avui ja no em mouré d'aquí...

Plou i a defora bufa es vent
Que dorm es meus sentits i
aixeca sa tempesta
I aquest "tic-i-tic"
per jo representa música i cançons...
i un bon grapat d'emocions.
Es senyal de terra humida
d'herba verda i de frescor
tornarà lo sec a donar vida
desperta't i vine:
aquest temps convida a fer l'amor.

Companys, no és això

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

Viure amb tu

Viure amb tu és com trobar una flor
una terra on somiar i tot un món
a les teves mans

Tot el que veig des d'aquest turó
cada arbre, cada ocell i cada forma de llum
et pertanyen a tu

I més forts que dues arrels
somiant que encara fa bon temps
i a les nits regnen els estels

Viure amb tu és com trobar una flor
una terra on somiar i tot un món
a les teves mans

I al estiu el vent és calent
i els dies són més llargs
i és fem forts rostits pel sol

I més forts que dues arrels
somiant que encara fa bon temps
i a les nits regnen els estels

I hem sentit el crit ferit
ofegat i esfereïdor d'un lloc fosc
d'una estranya ciutat

Vull donar-te tot allò
cada cosa important que no es veu
però hi és igual...

Viure amb tu és com trobar una flor
una terra on somiar i tot un món
a les teves mans

I més forts que dues arrels
somiant que encara fa bon temps
i a les nits regnen els estels

I hem sentit el crit ferit
ofegat i esfereïdor d'un lloc fosc
d'una estranya ciutat

El progrés

Tot ha passat ràpidament mentre cantava, he compost una cançó.
En un instant, un bell record, mirar enrere i observar perquè sóc jo.

He caminat "Passeig" avall, i pel "Palau" buscava el meu "Pla de la Font".
I m'he adormit sota el "castell" mentre mirava tendrament aquest bell món.

Evitar caducitats, la nostra estima musical, barrejar talent amb ganes de canviar.
Mirar endavant sense oblidar-nos de la veritat "Tu i jo per molt que diguen, som iguals"

Analitzaré la causa de la personalitat
com un vell pneumàtic que té mil pegats.
Però visc per escoltar-te i amb ganes de millorar.
Pot ser això faça créixer la humanitat.

Vaig agafant cada compàs que "Tata i Carbonell" regalen al tocar,
Cada cuidat detall de "Joan", la veu de "Berta" enriquint el meu cantar.

És especial veuré el progrés quan sols desitge il·lusionar-me a cada pas
Entendre perquè faig açò, aconseguir obtenir el significat.

Trencaré tots els presagis d'una mala relació
perquè no m'estime sols d'on he nascut.
Cada dia m'encisa més la unió dels pobles trepitjats
que treballen per tot el que ens han furtat.

Des de "Muro" fins a "Dénia", "d'Alcoi" cap a "Vinaròs"
i amb ganes de descobrir "El Principat".

A "L'Olleria" cantava amb "Cesk" allò que "Llach" ens va ensenyar,
Compartint amb Robe aquest vell caminar.

A "Simat" la referència em resumeix la veritat
Des dels "Setze Jutges" buscant un demà!

A la tènue llum dels ciris que "Agullent" ha preparat
cantaré amb "Contrí" tot el que estem pensant!.

"Alabajos", "Miquel Gil", "Feliu Ventura" i "Batà"
"Botifarra", "Al Tall", "Muñoz" i altres companys...

Han obert la caixa de pandora amb la justa intenció
de canviar aquest País amb la cançó.

Per què ho faria?

Vaig a casa la veïna, no tinc ganes de pensar-hi.
Si és trist, estic més quiet si estic sol. Estic amb tu.

Agafa la porta, i veus Jesús a la paret, i ell, no ho entenia.

No, no, no, per què ho faria?
No, no, no, no se sabia.
No, no, no, indiscutible visió, o no?
No s'entenia ...

Vaig buscant l'última espurna que s'amaga pel local.
Dius que és l'última que ens queda, després del gran incendi.
Balla una mica, pren-te el que vulguis igualment, ... tu
No ho entendries ...

No, no, no, per què ho faries?
No, no, no, no se sabia.
No, no, no, indiscutible visió, o no?
No s'entenia ...

La mestressa

La mestressa té els peus llargs i els dits mal formats
i porta sabates de talles més grans
al sortir del seu despatx, es pren un tallar, es fuma un cigar
i compta les hores que té pel davant: Cinemes gastats, versió original
els dies se'n van.

La mestressa mai fa tard, ni parla gaire alt, estornuts no en té cap
i porta jerseis amb el coll molt tancat
té un armari empotrat on guarda els regals del proper Nadal
pels seus dos germans, i els fills de les dones amb qui s'han casat
tant sols uns detalls, jerseis i xandalls
els veu un cop l'any.

Dorm com sempre: les cames per sobre els llençols i el pijama fent cases
i al mig del ventre hi guarda un petit vell moment on l'univers es concentra.

La mestressa baixa el cap quan pensa en comiats,
vaixells enfonsats, retrets familiars que ronquen de dia com vides trencats
i surten de nit quan el món s'ha acabat
reflectida al mig del plat nota el forat, el buit dels soparts
i omple cadires amb noms shakesperians, Cordèlia i el Rei i els comtes de Kent li donen la mà.

Dorm com sempre: les cames per sobre els llençols i el pijama fent esses
i al mig del ventre hi guarda un petit vell moment on l'univers es concentra
per la finestra s'escolten dos grans amants fent vocals indiscretes.

Dorm com sempre: les cames per sobre els llençols i el pijama fent esses
i al mig del ventre hi guarda un petit vell moment on l'univers es concentra
per la finestra s'escolten dos grans amants fent vocals indiscretes.

L'últim segon

Mire al darrere i recorde tota una vida veig passar
i si poguera tornar a donar-li al "start"
i travessar les línies roges
cartografia del teu cos
per no trobar les coordenades
el nord i les petjades
i arribar a un lloc sense nom
i rebobinar, anar pels camins que no vam anar
hissar les veles en un nou mar
si poguera tornar-te a besar
i rebobinar, encendre els teus llavis i no pensar
tocar les estrelles i tremolar
Si poguera tornar-te a tastar

No se el final d'esta història
sols vull ser esta nit el teu heroi
no em guardes en la memòria
només vull que em dones l'últim segon

Sóc addicte a tu, sempre ho he sigut
a les teues manies als teus pits i junts
vam provocar terratrèmols junts
i vam escriure diaris plens de fum
tornar a nàixer tornar a ser un xiquet
tindre el secret de la vida eterna
que fores tu l'únic govern que em governa

No se el final d'esta història
sols vull ser esta nit el teu heroi
no em guardes en la memòria
només vull que em dones l'últim segon

De Sant Francesc al cap de Barbaria en moto
no em puc llevar del cap eixa foto
ni eixa posta de sol de postal
que despertava el nostre instint animal
tota la nit m'impregnava del teu olor
en la foscor tu eres la lluerna
i es que eres tu l'únic govern que em governa!
Perquè eres tu l'únic govern que em governa!

No se el final d'esta història
sols vull ser esta nit el teu heroi
no em guardes en la memòria
només vull que em dones l'últim segon

Julia

Un a un, tots els obstacles han passat,
et sento tant, tant a prop...
Com el far que cada cop es fa més gran,
vols inundar-ho tot.

Júlia, seré els teus ulls de sol a sol,
com un llençol vigilant la teva nit.
T'ho dic, Júlia, que a dins l´amor no hi ha espais buits,
no hi ha no-llocs, no hi ha un sol forat enmig:
l'amor no té espais buits.

Disfressat, he caçat somnis dins un sac,
com papallones al vent.
Aquest cop la papallons he estat jo
i tu una xarxa impacient.

Júlia, seré els teus ulls de sol a sol,
com un llençol vigilant la teva nit.
T'ho dic, Júlia, que a dins l´amor no hi ha espais buits,
no hi ha no-llocs, no hi ha un sol forat enmig:
l'amor no té espais buits.

Júlia, seré els teus ulls de sol a sol,
com un llençol vigilant la teva nit.
T'ho dic, Júlia, que a dins l´amor no hi ha espais buits,
no hi ha no-llocs, no hi ha un sol forat enmig:
T'ho dic...

Júlia, seré els teus ulls de sol a sol.

Als de dalt

Sento cridar, no puc dormir
el silenci comença a estar trist
les hores passen donant tombs al llit.
Per sota la porta passa la llum
plena de nervis i preocupacions
ells no descanses buscant les raons
d'aquella carta que ens van fer arribar,
avisant-nos que s'havia acabat,
que d'on vivíem ens feien fora...
Havien de marxar...

Sempre m'amoïna el mateix somriure
tan disfressat per no preocupar...
als seus nens a la vida mai els hi faran mal
la pluja amaga llàgrimes bassades
que s'enfonsen com pedres al mar
llençades amb força amb una sola mà

No paren, ells caminen
amb molta por però en direcció de la vida
i em sap tan greu...
no us ho mereixeu.

No els hi falta esperança per allà dins del cor
lluitant sense força per no tocar fons
potser marxem de casa però no d'aquest mon
Pares no tingueu por
la vida aquesta gent la posarà al seu lloc
i tan de bo que algun dia s'il·lumini la foscor.

Caminant junts, cada cop més lluny contra la foscor, El Son de la Chama i Txarango presente!

Sempre lluiten, no descansen
i els de dalt no els deixen fer
trenquen somnis, no els importa
que hàgim de viure al carrer.
Mare que plores, no tinguis por
la gent esta unida contra els sense cor
obren ferides
que tancarem entre tots.

No paren, ells caminen
amb molta por
Però en direcció de la vida
i em sap tan greu...
no us ho mereixeu.

No els hi falta esperança per allà dins del cor
lluitant sense força per no tocar fons
potser marxem de casa però no d'aquest mon
Pares no tingueu por
la vida aquesta gent la posarà al seu lloc
i tan de bo que algun dia s'il·lumini la foscor

Plou i fa sol

Plou i fa sol
qui ho havia de dir?
El teu somriure entre llàgrimes
és l'arc de Sant Martí.
Plou i fa sol,
pentina el teu neguit,
i canta, malda-ment ploris,
somriu i canta amb mi.

Encara que pensis
que te trobes sol
les estrelles resen
per dar-te consol.
La lluna, la bruna
ja s'ha tret el dol
i l'oratge canta
i t'eixuga el plor.

Plou i fa sol
qui ho havia de dir?
El teu somriure entre llàgrimes
és l'arc de Sant Martí.
Plou i fa sol,
pentina el teu neguit,
i canta, malda-ment ploris,
somriu i canta amb mi.

Ja era fort

Llavors ja era fort i no perdia mai la calma
i em divertia tot i havia après a saludar-te
content i exhibint la més radiant de les rialles,
tocant-te com els forts, els éssers als que és impossible ferir.

No ploris, nen, que no sabré què dir.
No ploris, nen, que ets més bonic quan rius.

Llavors ja era fort i dominava les paraules
i construïa mons perfectes on no m'importava
ni amb qui has dormit avui, ni què faràs demà a la tarda,
ni penso algunes nits que ets massa semblant a qui busco per a mi.

Qui gosarà sentir que el protegeix
la conca d'unes mans mortes de fred?

I el dia va arribar, aquell que amb força ja esperava
—els que han vingut avui, demà també podran anar-se'n—.
No em va caler ni un plor, ni encendre ciris a cap àngel.
Llavors ja era fort, i un fort no t'havia de perseguir.

O és que vostè no està d'acord amb mi?
Qui vol un conte trist per 'nar a dormir?

Utopia

n'hi ha que han nascut per la utopia
ansiosos per fugir de l'engany
però les passions que mouen als homes
faran que ens embrutem tots les mans

d'hora o tard, tothom educa contradiccions
i al final paguen justos per pecadors
que no ho veus, se'ns enfonsa el terra sota dels peus
quan cridem el vent s'emporta les nostres veus

n'hi ha que han nascut per a la llegenda
empesos cap a un destí sublim
així en cantarem les proeses
per poder alçar els ulls cap al cim

d'hora o tard, tothom educa contradiccions
i al final paguen justos per pecadors

que no ho veus, se'ns enfonsa el terra sota dels peus
quan cridem el vent s'emporta les nostres veus

pels valents que no s'han deixat tòrcer cantem
pel seu gest, per tot el que els ha fet diferents

Herois

Som herois de l'anonimat.
No feim portades.
On han anat a parar aquells anys
de joventut?

Coratge al·lots!, que escriviu
la vostra història amb dignitat,
que el pròleg jo ja vos l'he començat!
Som gotes dins un oceà,
la rutina és el pitjor vilà,
som puntets a la immensitat,
som retalls de l'eternitat,
som aire i som fragilitat,
però som grans, som bons, som...

Herois!, sempre amb el vent de cara!
Feim passes a l'arena!
Herois!, sempre les passam canutes!
Qui reputes diu que no ho som?
Herois!

Som herois sense súper poders
amb els afers del dia a dia.
Herois que ploren quan erren...

Perquè som gent tan usual,
freqüent, corrent, i així anam fent
a les palpentes.

Remena, nena

No hi ha pas res com un còctel
que als homes faci obrir la gana!
tant per menjar com estimar
no s'ha inventat millor tisana.

Per fer un còctel ben fet
es tiren dintre d'un pot
uns tros trinxat de gel
i un cúmul de licors,
es tapa el pot després,
s'agafa amb dues mans
i arriba el dolç moment
de començar el treball!...

Remena, remena nena
remena, remena nena
No reposis ni un moment
si remenes força estona
la barreja surt més bona
i el client deixes content
remena, remena nena.

Una noia han llogat
a casa cert marquès
que sap fer molts guisats
més no sap fer còctels
però diu el veïnat
que l'amo és complaent
i a la noia engrescat
ensenya tot dient:

Remena, remena nena
remena, remena nena
No reposis ni un moment
si remenes força estona
la barreja surt més bona
i el client deixes content
remena, remena nena.

Si plou, ho farem al pavelló

Si es dedica un mínim d'energia
a la pura i simple reflexió,
es pot ser altra cosa que extremista?
Es pot evitar voler xafar-ho tot?

Si fa bo, ho farem a la feixa,
si fa vent ho haurem de fer a redós
però si plou, amor, haurem de fer-ho
al Pavelló.

El silenci esquitxat de paraules,
jo esquitxat de tu i tu de mi;
podem ser altra cosa que extremistes?
Jo, sincerament, penso que no.

Farrera

Jo vull ser del color de les muntanyes
de les muntanyes quant es pon el sol
ocres verds es fonen dintre dels mes ulls
grisos blaus al sortir la nit.

Vull volar com el vent per entre els arbres
com quant s'eixample sota el meu vestit…
inventar un món, com quant erem petits
camuflar-me en les serres de Farrera
on ningú m'espera.

Ara sóc una roda que s'enfila
de tírvies valls i arriba a Mallolís.
Viatja sol menjant a l'herba un cabirol
caraneja en el meu sentit.

I algú avui m'ha dit on,
on s'amaguen els gorgs
camuflats entre els boscos de falgueres
on ningú m'espera…

I algú avui m'ha dit on, on s'amaguen els joncs
roses clars enmig del riu s'encenen
amb un so fluix…
en aquest màgic capvespre,
el blat s'agrupa i m'encresta.
cabalgo un boix entre estrets camins de senglars,
entre maduixeres i falciots passatgers,
que canten amb mi la cançó
del ressò de les muntanyes...

i algú avui m'ha dit on, on planegen els corbs
remunts d'isard tremolen la tartera
entre la bruma, m'esperen…

Vull donar-te amor si tu m'en deixes
donar-te amor i si ho sens així
canta un puput abans d'anar dormir...
Xiula, xiula, xiula com el mes petit,
com quant s'eixample sota el meu vestit.

Quan es pon el sol a Farrera.

La nit dels corbs

Xancles de goma
Samarretes brutes
rajoles roges
laberints foscos
calaveres tristes
anells de plata
nits tatuades
amors de plom
remors que pugen
llums de bengales
gossos que borden
tirotejos ràpids
vides al límit
bales perdudes
somriures fràgils
vespres de dol

I el sol que es pon
sobre un mantell de colors
ombres perdudes
que vetlen els perdedors
i els llums trencats
tremolen en la foscor
com les barraques
que s'enfilen pels turons
i un crit que es perd
en la nit plena d'estels
vides que lluiten
entre feres i records
l'aurora tem
la nit dels corbs

Llàgrimes negres
mirades tristes
il·lusions perdudes
cicatrius fondes
sants i rosaris
un ram de flors
vides barates
taüts marrons
fum de revoltes
punys que s'enlairen
orgull de barri
coratge i ràbia
rates corruptes
foc de sicaris
sagna la vida
volen els corbs

I el sol que es pon
sobre un mantell de colors
ombres perdudes
que vetlen els perdedors
i els llums trencats
tremolen en la foscor
com les barraques
que s'enfilen pels turons
i un crit que es perd
en la nit plena d'estels
vides que lluiten
entre feres i records
l'aurora tem
la nit dels corbs